Perquè s’entengui: els que manen tenen l’obligació de posar-se a la pell dels més perjudicats.

L’any 2020, que tot just acabem de deixar enrere, ens ha fet adonar que les pel·lícules de ciència ficció que tan varen triomfar a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, es poden fer realitat. Per lo bo i per lo dolent. Una de les paraules que pot resumir l’any és pandèmia. Una altra de les paraules claus de l’any és confinament. Algú es podia imaginar que durant més de tres mesos ens hauríem d’estar tancats a casa? Que no podríem visitar els nostres pares? Que no podríem quedar amb els amics ni tan sols per prendre un cafè? Durant l’any 2020 la humanitat s’ha adonat, per si algú en tenia dubtes, que és molt fràgil. Que no és capaç, ni de bon tros, de controlar les circumstàncies de la vida per poder viure absolutament segurs i despreocupats. 

L’any 2020 ens ha fet la vida més difícil a tots sense excepció. Són moltes les famílies que pateixen el doble càstig que ens ha portat la pandèmia: la malaltia o la pèrdua d’éssers estimats, la pèrdua de la capacitat de guanyar-nos la vida, ERTO’s, atur, negocis tancats… En aquest context em ve al cap una altra paraula: Empatia. L’empatia que haurien de practicar les administracions públiques envers els ciutadans. Totes les administracions haurien de prendre les decisions polítiques per afrontar aquesta greu crisi de tres cares, a través de l’empatia. Perquè s’entengui: els que manen tenen l’obligació de posar-se a la pell dels més perjudicats. 

Em sembla oportú destacar la manca d’empatia que ha posat de manifest el DES-govern municipal, d’ERC i la CUP, de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. En aquest moment tant greu per molts dels ciutadans del poble. Essent l’aprovació de les Ordenances Fiscals, és a dir, els impostos que paguem a l’Ajuntament, i l’aprovació del pressupost municipal per a l’any 2021 el moment en què el govern passa de les paraules als fets. El DES-govern municipal ha optat per fer jocs de màgia amb les paraules amb la finalitat de maquillar la voluntat política, en comptes de fer polítiques actives d’ajuda a les famílies, treballadors i empresaris, darrere del concepte “congelar” les Ordenances Fiscals. Aquí s’hi amaga una pujada de la pressió fiscal d’un 15%, que és el que ha baixat el PIB a causa de la crisi. I darrere del concepte de “pressupost flexible” s’hi amaga la inexistent política municipal de rescat. Zero euros per a polítiques de rescat o reconstrucció econòmica. Per contra totes les famílies, treballadors i empreses que varen optar per acollir-se a la possibilitat d’ajornar el pagament de les Ordenances Fiscals, per exemple el pagament de les escombraries, han acomiadat l’any amb la reclamació i cobrament de tots els pagaments pendents, fins i tot dels que no s’han arribat a meritar.  Desempàticament no s’exerceix el bon govern.